L’estiu del 2006 vaig anar amb una colla d’amics a Marroc. Érem uns quinze, i vam estar-hi dotze dies. La primera parada va ser a Marràqueix (si, el Castellanos va dir que s’escriu així), després de dues nits de tren.
Allà vam quedar al•lucinats de com, per vendre’ns coses o fer que anéssim a menjar a la seva parada ens deien refranys catalans o ens cantaven l’alineació sencera del Barça. El primer que ens va agradar molt va ser el costum de regatejar tots els preus. Al principi segur que pagàvem molt més del que ens hauria costat si haguéssim sabut regatejar, però en vam anar aprenent.
Des d’allà, un paio que es deia Colut ens va portar a la Haima d’uns amics seus a tocar camells, prendre el te sota una carpa i fumar xixa.
Era increïble sentir, a les cinc de la matinada, un so que semblava una cursa de motos que s’anava acostant, fins que descobries que eren els predicadors dels minarets que començaven la seva pregària. Aquest acte col•lectiu, en el que participava molta gent alhora de diversos punts de la ciutat unes quantes vegades al dia, em feia pensar en una concepció de la comunitat molt més forta que la que tenim aquí.
La segona ciutat a la que vam estar va ser Fes. Vam trobar una mena d’hotel amb un pati interior, un terrat molt guapo i molts escarabats corrent pertot. Estava situat al casc antic de la ciutat, i les olors que sentiem quan baixavem al carrer eren impressionants. Si li afegies la calor (erem a ple juliol), semblava que costes travessar l’aire. Una de les coses curioses que em va passar va ser que un xaval a qui no li vaig voler comprar no sé què, va el tio i em diu “racista”. Doncs em va afectar molt que m’ho digués, tot i que sabia que no tenia cap motiu per dir-m’ho, que ho havia fet per tocar-me la fibra. Fins i tot, l’endemà me’l vaig tornar a trobar, em va reconèixer i em va demanar perdó. A Fes va ser el primer lloc on vaig veure homes resant dins una mesquita, i impressiona bastant. Tota aquella gent fent el mateix, ajupits igual com sempre hem vist a la tele.
Una de les nits que vam estar allà, mentre sopàvem a la terrassa de l’hotel dels escarabats, vam estar parlant amb la família que vivia a la casa contigua, que compartia mur amb el nostre terrat. L’home ens va parlar de la seva religió, dels seus costums, i de la gent que et trobaves en una ciutat com Fes, amb un centre tan antic com aquell. Vaig entendre que tothom veu molt obvi allò que ha viscut tota la seva vida, i que per poc que entenguis una cosa des de fora, si algú que la viu te’n parla sense volerte’n convèncer, la pots entendre molt més. L’home, pare de família, treballador i religiós poc practicant de l’islam, va dir-nos que la seva era una religió molt “natural”, que si prohibia l’alcohol i el tabac és perquè són dolents, i que les dones han d’anar més tapades perquè són com un tresor i se les ha de protegir. Estic totalment en desacord amb aquesta última idea, però si ho has mamat tota la vida, entenc que ho vegis lògic. Aquella nit la religió islàmica se’m va “humanitzar”, en el sentit que vaig començar-la a veure com un conjunt d’idees amb el rostre de moltes persones reals, com el producte de les vivències de gent real que ha tret les seves conclusions sobre la vida.
A la ciutat de Chefchauen, l’última on vam estar, es va notar que ens apropàvem a la península ibèrica. Va resultar ser una ciutat molt més turística que les altres, plena de paradetes de souvenirs, restaurants i petits hotels. Fins i tot, un dia que em vaig perdre perquè totes les cases, inclosa la nostra, eren blanques, un home es va oferir a acompanyar-me fins que la trobés a canvi “d’una bona propina” (que van ser algo com 50 cèntims).
I això, amb moltes més coses que m’ha fet mandra explicar, va ser el nostre viatge al Marroc. Conclusió ràpida: com menys turístic, més cultural, més real, més autèntic és el que veus. Conclusió lenta: que tots tenim el nostre propi i immens món, la nostra realitat muntada al nostre voltant, i ens sembla que és gairebé infinita. Per això ens podem oblidar que n’hi ha d’altres. Però la veritat és que n’hi ha moltes més. Una infinitat més, i que per dintre són tant profundes i tant grans com la nostra, com la de cadascú. Així, per què ens hem de quedar amb la que hem nascut?
dimarts, 24 de març del 2009
dilluns, 16 de març del 2009
Ítaca se escribe con "b" o con "uve"?
El viatge a Ítaca. Desitjar que sigui llarg. Per què? El que importa és el camí, no la meta. Perquè la meta és la mort, el final.
I com passar el camí?
Amb aventures, coneixences.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
Has de pregar que el camí sigui llarg
Ple d’aventures, ple de coneixences
Has de pregar que el camí sigui llarg
Que siguin moltes les matinades
Que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
I vagis a ciutats per aprendre dels que saben
Aquest poema parla de la vida, que ha de ser llarga, I ha d’estar plena de coneixences, d’aprenentatges, quen quan moris t’hagin fet savi. Savi per valorar tot allò que hauràs viscut.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca
Has d’arribar-hi és el teu destí
Però no forcis gens la travessia
És preferible que duri molts anys
Que siguis vell quan fondegis l’illa
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
Sense esperar que et doni més riqueses
Crec que, una mica, explica el sentit de la vida. Et diu que és important viure molts anys, i viure’ls tenint inquietuds que et moguin a conèixer coses, persones, altres vides i formes de viure –altres ciutats que els teus ulls ignoraven-.
Si el poema fos meu, segur que algun dia el dedicaria a algú, perquè diu moltes coses que m’agraden.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
T’hagi enganyat. Savi comt’hauràs fet fet,
Sabràs el que volen dir les Ítaques.
La idea que el coneixement et farà lliure apareix en moltes altres obres, i m'agradaria destacar-ne una: Destino Zoquete, un tema de l'últim disc del grup Def Con Dos.
"... cuanto menos sabes más le temes a la muerte ..."
Aqui el podeu escoltar:
http://www.youtube.com/watch?v=O4uhIhO50q8
I com passar el camí?
Amb aventures, coneixences.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
Has de pregar que el camí sigui llarg
Ple d’aventures, ple de coneixences
Has de pregar que el camí sigui llarg
Que siguin moltes les matinades
Que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
I vagis a ciutats per aprendre dels que saben
Aquest poema parla de la vida, que ha de ser llarga, I ha d’estar plena de coneixences, d’aprenentatges, quen quan moris t’hagin fet savi. Savi per valorar tot allò que hauràs viscut.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca
Has d’arribar-hi és el teu destí
Però no forcis gens la travessia
És preferible que duri molts anys
Que siguis vell quan fondegis l’illa
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
Sense esperar que et doni més riqueses
Crec que, una mica, explica el sentit de la vida. Et diu que és important viure molts anys, i viure’ls tenint inquietuds que et moguin a conèixer coses, persones, altres vides i formes de viure –altres ciutats que els teus ulls ignoraven-.
Si el poema fos meu, segur que algun dia el dedicaria a algú, perquè diu moltes coses que m’agraden.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
T’hagi enganyat. Savi comt’hauràs fet fet,
Sabràs el que volen dir les Ítaques.
La idea que el coneixement et farà lliure apareix en moltes altres obres, i m'agradaria destacar-ne una: Destino Zoquete, un tema de l'últim disc del grup Def Con Dos.
"... cuanto menos sabes más le temes a la muerte ..."
Aqui el podeu escoltar:
http://www.youtube.com/watch?v=O4uhIhO50q8
divendres, 6 de març del 2009
Títol amb bon gust
El bon gust. Una llei no escrita i canviant que ens inclou (o ens contamina) a tots.
Segons ens ha explicat José Maria Perceval, s'ha donat el cas de tel·les en blanc signades per Dalí, que eren venudes a qualsevol, que després hi pintava al damunt i les venia a preus altíssims. El més curiós: quan s'ha descobert que no eren pintades per Dalí, el seu valor ha baixat en picat. Què valoren, els qui compren obres d'art a les subhastes que es fan a cases com Sotheby's (la més antiga) o Christie's? L'art o la firma? Realment s'hi fixen, el l'obra que estàn comprant, i valoren si val el que n'estan pagant? En pintura no hi ha marques blanques.
La dona del senyor Al Gore, Mary Elizabeth Gore, és una de les "guardianes del bon gust" al món lliure. L'any 1984 va co-fundar el Parents Music Resource Center (PMRC, Centre de Recursos Musicals per a Pares), organització que l'any 1990 va crear i imposar l'etiqueta Parental Advisory: Explicit content a tots aquells àlbums musicals que tinguéssin referències a temes "de mal gust" o "perillosos" com sexe, violència, drogues, ocultisme,... El seu noble objectiu era educar als pares d'Estats Units sobre les "modes alarmants" de la música popular (1). Perquè el tema d'educar en l'autonomia personal i l'esperit crític no se'ls pot acudir, oi?
El bon amant, el bon cuiner, el bon pare, el bon espòs, la bona opinió, el bon criteri, el bon gust. No "el gust personal", el "gust subjectiu" ni el "gust individual", sinó el "bon gust" com a cosa col·lectiva i universal, prisme totpoderós (i canviant, això és el més curiós) a través del qual mirar tota creació artística i decidir si està bé, si té qualitat, si pot agradar o no.
Necessitem que algú ens digui què és bon gust?
Pablo Picasso va dir "el principal enemigo de la creatividad es el buen gusto". Marilyn Manson va posar-ho en pràctica.
Voleu bon gust? A caballo regalado, patada en los cojones (frase popular, almenys a Terrassa).
(Sweet dreams Eurythmics: bon gust?)
(Sweet dreams Marilyn Manson: menys bon gust?)
http://www.youtube.com/watch?v=0frwzHqzweI&feature=related (Aqui ja no ho posa tant en pràctica. La cançó de Marilyn Manson This is the new shit parla de les modes i les opinions de masses, i per emetre's va patir talls de so quan es diu "motherfuckers", i enlloc de dir "shit" el tio deia "hit". Per respectar el bon gust.)
(1) http://es.wikipedia.org/wiki/Parents_Music_Resource_Center
dilluns, 2 de març del 2009
Makinavaja (a vegades Rubianes): "en un mundo podrido sin ética, a las persona sensible solo nos queda lastetica"
No tinc per costum crear estètiques. No dirigeixo pel·lícules (tot i que m’agradaria), ni obres de teatre, ni sóc fotògraf o pintor costumista –els que fan de la seva obra una exposició dels usos i costums socials [1]-.
Però el que sí que sóc és músic. He pogut observar que en la música també existeixen molts tòpics referents a les cultures d’altres pobles. Hi ha molts grups anglesos i nord-americans que han volgut introduir referències a la música espanyola dins les seves cançons, i evidentment, el tòpic del flamenc sempre hi és present[2].
Crec que quan un creador vol fer referència dins la seva obra a una determinada cultura, ha de fer-ne aparèixer els elements més reconeixibles, almenys en un primer moment, si vol que la majoria del públic l’identifiqui ràpidament. I els elements més fàcils d’identificar de la cultura, posem per exemple (i perquè el meu repertori d’exemples és força limitat) catalana, són les sardanes, els castellers, la barretina i el “pantumaca”. M’encanta el pà amb tomàquet, però en ma vida m’han agradat les sardanes, la barretina la trobo ridícula i dues vegades he fet “pinya” en un castell. Per mi són, simplement, símbols que serveixen per identificar ràpidament el poble català.
El problema el tenim quan el missatge que arriba a l’espectador és una visió uniformitzada i pobra d’aquella realitat cultural que està observant, traduït: que tots els catalans sóm el Lluquet i el Rovelló. Cal ser conscient, quan es crea i quan es mira una obra, que la realitat va molt més enllà, i que no es pot encabir sencera amb tots els seus matisos en un quadre, un llibre o una pel·lícula.
Quan amb un grup de teatre amateur vam voler trencar el tòpic i la tradicionalitat tonta i passadíssima de moda de “Els Pastorets” i vam crear “Els Okupastorets”[3], amb una Lluqueta i un Rovelló okupes, no vam poder evitar caure en el tòpic del jove okupa que, amb trenta anys, segueix tenint un llit a casa els pares i no ha acabat la carrera d’Història.
Generalitzar per parlar de coses àmplies, de realitats col·lectives, però tots els col·lectius estàn formats per individus individuals, que viuen les seves vides individuals en realitats paral·leles però individuals.
Per això intento evitar les religions i la música comercial.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
