No tinc per costum crear estètiques. No dirigeixo pel·lícules (tot i que m’agradaria), ni obres de teatre, ni sóc fotògraf o pintor costumista –els que fan de la seva obra una exposició dels usos i costums socials [1]-.
Però el que sí que sóc és músic. He pogut observar que en la música també existeixen molts tòpics referents a les cultures d’altres pobles. Hi ha molts grups anglesos i nord-americans que han volgut introduir referències a la música espanyola dins les seves cançons, i evidentment, el tòpic del flamenc sempre hi és present[2].
Crec que quan un creador vol fer referència dins la seva obra a una determinada cultura, ha de fer-ne aparèixer els elements més reconeixibles, almenys en un primer moment, si vol que la majoria del públic l’identifiqui ràpidament. I els elements més fàcils d’identificar de la cultura, posem per exemple (i perquè el meu repertori d’exemples és força limitat) catalana, són les sardanes, els castellers, la barretina i el “pantumaca”. M’encanta el pà amb tomàquet, però en ma vida m’han agradat les sardanes, la barretina la trobo ridícula i dues vegades he fet “pinya” en un castell. Per mi són, simplement, símbols que serveixen per identificar ràpidament el poble català.
El problema el tenim quan el missatge que arriba a l’espectador és una visió uniformitzada i pobra d’aquella realitat cultural que està observant, traduït: que tots els catalans sóm el Lluquet i el Rovelló. Cal ser conscient, quan es crea i quan es mira una obra, que la realitat va molt més enllà, i que no es pot encabir sencera amb tots els seus matisos en un quadre, un llibre o una pel·lícula.
Quan amb un grup de teatre amateur vam voler trencar el tòpic i la tradicionalitat tonta i passadíssima de moda de “Els Pastorets” i vam crear “Els Okupastorets”[3], amb una Lluqueta i un Rovelló okupes, no vam poder evitar caure en el tòpic del jove okupa que, amb trenta anys, segueix tenint un llit a casa els pares i no ha acabat la carrera d’Història.
Generalitzar per parlar de coses àmplies, de realitats col·lectives, però tots els col·lectius estàn formats per individus individuals, que viuen les seves vides individuals en realitats paral·leles però individuals.
Per això intento evitar les religions i la música comercial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada