Morocco

L’estiu del 2006 vaig anar amb una colla d’amics a Marroc. Érem uns quinze, i vam estar-hi dotze dies. La primera parada va ser a Marràqueix (si, el Castellanos va dir que s’escriu així), després de dues nits de tren.

Allà vam quedar al•lucinats de com, per vendre’ns coses o fer que anéssim a menjar a la seva parada ens deien refranys catalans o ens cantaven l’alineació sencera del Barça. El primer que ens va agradar molt va ser el costum de regatejar tots els preus. Al principi segur que pagàvem molt més del que ens hauria costat si haguéssim sabut regatejar, però en vam anar aprenent.

Des d’allà, un paio que es deia Colut ens va portar a la Haima d’uns amics seus a tocar camells, prendre el te sota una carpa i fumar xixa.
Era increïble sentir, a les cinc de la matinada, un so que semblava una cursa de motos que s’anava acostant, fins que descobries que eren els predicadors dels minarets que començaven la seva pregària. Aquest acte col•lectiu, en el que participava molta gent alhora de diversos punts de la ciutat unes quantes vegades al dia, em feia pensar en una concepció de la comunitat molt més forta que la que tenim aquí.

La segona ciutat a la que vam estar va ser Fes. Vam trobar una mena d’hotel amb un pati interior, un terrat molt guapo i molts escarabats corrent pertot. Estava situat al casc antic de la ciutat, i les olors que sentiem quan baixavem al carrer eren impressionants. Si li afegies la calor (erem a ple juliol), semblava que costes travessar l’aire. Una de les coses curioses que em va passar va ser que un xaval a qui no li vaig voler comprar no sé què, va el tio i em diu “racista”. Doncs em va afectar molt que m’ho digués, tot i que sabia que no tenia cap motiu per dir-m’ho, que ho havia fet per tocar-me la fibra. Fins i tot, l’endemà me’l vaig tornar a trobar, em va reconèixer i em va demanar perdó. A Fes va ser el primer lloc on vaig veure homes resant dins una mesquita, i impressiona bastant. Tota aquella gent fent el mateix, ajupits igual com sempre hem vist a la tele.

Una de les nits que vam estar allà, mentre sopàvem a la terrassa de l’hotel dels escarabats, vam estar parlant amb la família que vivia a la casa contigua, que compartia mur amb el nostre terrat. L’home ens va parlar de la seva religió, dels seus costums, i de la gent que et trobaves en una ciutat com Fes, amb un centre tan antic com aquell. Vaig entendre que tothom veu molt obvi allò que ha viscut tota la seva vida, i que per poc que entenguis una cosa des de fora, si algú que la viu te’n parla sense volerte’n convèncer, la pots entendre molt més. L’home, pare de família, treballador i religiós poc practicant de l’islam, va dir-nos que la seva era una religió molt “natural”, que si prohibia l’alcohol i el tabac és perquè són dolents, i que les dones han d’anar més tapades perquè són com un tresor i se les ha de protegir. Estic totalment en desacord amb aquesta última idea, però si ho has mamat tota la vida, entenc que ho vegis lògic. Aquella nit la religió islàmica se’m va “humanitzar”, en el sentit que vaig començar-la a veure com un conjunt d’idees amb el rostre de moltes persones reals, com el producte de les vivències de gent real que ha tret les seves conclusions sobre la vida.

A la ciutat de Chefchauen, l’última on vam estar, es va notar que ens apropàvem a la península ibèrica. Va resultar ser una ciutat molt més turística que les altres, plena de paradetes de souvenirs, restaurants i petits hotels. Fins i tot, un dia que em vaig perdre perquè totes les cases, inclosa la nostra, eren blanques, un home es va oferir a acompanyar-me fins que la trobés a canvi “d’una bona propina” (que van ser algo com 50 cèntims).

I això, amb moltes més coses que m’ha fet mandra explicar, va ser el nostre viatge al Marroc. Conclusió ràpida: com menys turístic, més cultural, més real, més autèntic és el que veus. Conclusió lenta: que tots tenim el nostre propi i immens món, la nostra realitat muntada al nostre voltant, i ens sembla que és gairebé infinita. Per això ens podem oblidar que n’hi ha d’altres. Però la veritat és que n’hi ha moltes més. Una infinitat més, i que per dintre són tant profundes i tant grans com la nostra, com la de cadascú. Així, per què ens hem de quedar amb la que hem nascut?