Mercedes Milá no pinta una merda

Winston, Julia, el Partit, la Lliga Anti-sex, els Dos Minuts de l'Odi,...

Sigmund Freud (Froit pels garrulos): quan a l'ésser humà se li reprimeix la faceta sexual, ha de treure l'energia per un altre cantó, que sol ser l'agressivitat (Pol Garcia, a partir de l'explicació de Jose Maria Perceval sobre l'assaig de Freud "El Malestar de la Cultura")

Orwell, Nineteen Eighty-Four: les relacions sexuals són totalment insípides, només utilitzades per a la reproducció de l'espècie humana, i a la joventud se l'obliga a afiliar-se a la Lliga Anti-sex. Cada dia, durant els Dos Minuts de l'Odi, tots els ciutadans i ciutadanes xisclen, escupen i llencen coses contra una pantalla on es projecta la cara d'Emmanueld Goldstein, l'arxienemic de l'Estat. (Cristianisme + 11-S = Bin Laden)

Sigmund Freud (altra vegada): L'individu es torna massoquista o destructiu com a conseqüència del malestar que li provoca la cultura (en el cas d'Orwell, l'agressivitat la canalitza i utilitza l'Estat)

Albert Camus: un ésser humà només arriba a ser-ho plenament quan es rebel·la. El conformisme és la mort de la persona.

Anthonny Burgess, Clockwork Orange ( en boca d'un dels personatges): "si l'home perd la capacitat de decidir, deixa de ser home".

DECIDIR - REBELAR-SE - PENSAR

Es nota quin "assaig" (perquè és una novel·la) m'ha influït molt a la vida?

Si: la del Gran Hermano

SURREAL

Aquesta és la conversa que vam crear amb la Francina, ella fent de Mare Teresa de Calcutta i jo d'Alex. Cal dir que m'ho vaig passar molt bé.

Si hagués de triar entre un dels dos personatges em costaria molt decidir-me. Sóc totalment contrari al comportament de l'Alex i el meu pensament (amb infinitat de matissos) seria molt més proper al de la Teresa, però l'Alex reflecteix molt millor els meus desitjos i les meves passions.

Raó o emocions?

Aqui va la conversa:

MT – Llegint la Bíblia?
AD – Sí, estic gaudint de les magnífiques històries que explica.
MT – T’interessa?
AD – Sí, perquè les batalles són divertides i hi apareixen moltes dones.
MT – Saps que és la Paraula de Déu?
AD – Sí
MT – Hi creus?
AD – Sí, però ell està allà i jo aquí.
MT – Per què no segueixes els seus valors?
AD – Perquè no és divertit, m’avorriria!
MT – Llavors no creus en Ell, només creus que existeix…
AD – Exacte, és un home allà dalt que fa girar una taronja rodona i gegant.
MT – Per tu el món és una taronja?
AD – Per mi el món és un lloc on divertir-me i el Gran Home el fa girar com una taronja. Però no em preocupa el que ell faci allà. Jo aquí faig la meva.
MT – Et diverteix matar?
AD – No, és un error, no està bé.
MT – Així Déu t’ha fet entendre que matar no està bé?
AD – Mmm eh… sí, Déu. Ha estat Déu. N’estic molt penedit. Pots fer que surti d’aquí?
MT – Jo faré el que pugui per ajudar-te. Però serà difícil que surtis d’aquí. Més que moure el teu cos, puc moure la teva ànima. Si vols, puc venir a parlar amb tu sovint.
AD – No entenc això de l’ànima, Senyora. Però estaré molt content que vingui a parlar amb mi sempre que vulgui.
MT – Puc parlar-te de Déu, de la bondat i l’amor als altres perquè canviis i et converteixis. Sé que en el fons ets una bona persona.
AD – He vist el meu error i a partir d’ara seguiré la Paraula de Déu.
MT – Alguna cosa en la teva mirada no em deixa creure’t del tot. Encara et queda molt camí per poder seguir del tot la Seva Paraula.
AD – Jo no tinc camí, només visc.
MT – Fill meu, Déu t’ha donat la vida.
AD – Això li expliques al cony de ma mare!! jajajaja…
MT – Ella t’ha donat el teu cos i Déu la teva ànima. La teva mare segur que és una gran persona…
AD – Tu què saps!?!
MT – Ho sé. Dóna gràcies a Déu per la vida que tens. Però sobretot no et centris en tu. Déu ens diu que estimem als altres com a nosaltres mateixos. Ho fas?
AD – Jo sóc jo i he vingut a viure jo! No sóc un agent de res. El meu cos és meu i el penso utilitzar! Els altres ja tenen el seu cos, que facin el que vulguin!
MT – I la teva ànima? Els teus sentiments?
AD – Mira què sento: PAM! (la pega, rient). Jajajaja!!!
MT – Per què em pegues, fill meu? (segueix pegant-la)

Entren els guardes i intenten apallissar-lo. Teresa de Calcutta es posa pel mig i impedeix que li facin mal. El lliguen amb cordes a una llitera. Alex DeLarge intenta deslligar-se amb moviments bruscos i cridant, però no pot.
De sobte, es calma i somriu diabòlicament.

MT – Per què fas mal als altres, fill meu?
AD – Si vas per aquest camí ja pots fotre el camp! Aneu tu i el teu cony a moralitzar un altre, estarria forella!
MT – Està bé. Si vols que marxi, marxo. Però et vindré a veure demà, quan estiguis més calmat. Mentrestant, llegeix la Bíblia pensant que Déu et parla.
AD – Que parli, que parli, que jo no l’escolto! Només penso en matar i violar, com els romans!
MT – Resaré per tu, Alex. Que Déu s’apiadi de la teva ànima…
AD – Li deixaré perquè te la posi pel cul!!
MT – Senyor, perdoneu-lo, que no sap el que diu…

Alec's Gone!

Alexander DeLarge, protagonista de la novel·la "A clockwork orange", d'Anthonny Burgess

Per què m’hi sento identificat?

Perquè pensa només en ell mateix i en satisfer els seus instints (que es redueixen a música, sexe i agressivitat). Per sentir-se fort, ho odia tot, ho insulta i destrueix tot mentalment, i a mi a vegades també em passa. Ho fa perquè, a pesar de tot, és feble, poruc i insegur, com un nen petit.

Valors positius

Amor a la vida (a la seva pròpia): fa allò que li ve de gust quan li ve de gust. És impulsiu.

Defectes

L’absolut egoisme que el domina. La seva incapacitat per viure en comunitat, per adaptar-se al món. Tot i ser impulsiu, no deixa de ser fred i calculador, no és només un gos corrent darrere els cotxes.

També em fa molta angúnia la falsedat que utilitza per semblar bon noi (als seus pares, a la policia, a les seves futures víctimes, als seus drugs o companys,…). M’horroritza la seva falta absoluta d’empatia.

Si m’introduís a la història, qui seria?

Per diversió seria ell, l’Alex, però crec que m’assemblo molt més (que curiós) al capellà de la presó, que s’oposa al mètode Ludovico de reinserció de presos a la societat, anulant-los la capacitat de decidir lliurement. Jo seria algú que estigués al costat de l’Alex intentant entendre’l, relacionant-me amb ell, perquè tot el què fa crec que ha de venir d’algun lloc.

Què ha aportat a la humanitat?

Un retrat cru de la naturalesa humana, del nostre cantó fosc i animal. Alex reflecteix les nostres pors més profundes i alhora els nostres desitjos, i crec que per això ens atrau. La seva novel·la ha aportat una reflexió sobre si hem de ser lliures per cometre errors, sobre els límits de la llibertat, si és que en té.

Què es mereix?

Ja té una gran novel·la i una gran pel·lícula. Ara només falta que se l’estudiï molt més del que s’ha fet, i no només els crítics culturals i alguns professors de psicologia: TOTS els professors de psicologia, als instituts i a les universitats.

SUPER... què?! (de la setmana)

Penetració:

M’encanten els vampirs, els zombies i els morts vivents, i alguns superherois com Batman també m’atrauen. Suposo que pel que va explicar el Perceval a classe: l’ambigüitat i l’atractiu del mal, el terror com a límit de la nostra identitat,...

Terra Baixa em mola perquè l’estem fent amb una gent, però m’atrau especialment el personatge del Manelic, el mite del bon salvatge, l’Anticrist de Nietzche (i la revisió posterior de Marilyn Manson),… L’altre dia vaig veure la pel·li Van Helsing i la vaig trobar un pupurri de personatges d’aquest tipus, reunits en una pel·li per matar innocents i fer explotar coses (lo que em va divertir força).

Em centro en una d’aquestes coses (lo del superheroi m’agrada, però tinc més idees per fer altres coses).

Anticrist Superstar (Marilyn Manson) i el superhome de Nietzche:

Ens han ensenyat a ser ovelles. El cristianisme intenta tornar l’ésser humà una víctima dels seus instints, fer-lo renunciar a la seva naturalesa animal, (està molt sobada la paraula, però) reprimir-se. Fer-nos viure un sentiment de culpa constant, demanar perdó per estar vius i demostrar la nostra bondat i puresa, que la vida és càstig i el premi ve després.

El que plantejà Nietzche és, al meu entendre, que el problema són les persones dèbils moralment. Dèbils, no en un sentit nazi, sinó les persones amb por, insegures, incapaces de decidir per elles mateixes. Aquestes són les persones que creuran cegament qualsevol religió o ideal.

Nietzche diu, del seu superhome, que és “la seva pròpia norma”. També hi afegeix que és “legislador”, i té “voluntat de poder”, a la qual estic completament en desacord quan es refereix a governar per sobre els altres humans, els considerats “dèbils”. De wikipèdia: Per a Nietzche la moral ha de ser substituïda per la veritat, es a dir, l’home al servei de sí mateix, la seva naturalesa: entregat a la consumació de la seva pròpia existència.

Per això s’oposa radicalment als plantejaments del cristianisme, segons el qual el sentit de la Nostra existència és satisfer la voluntat de Déu, ja que ell (perdó: Ell) ens ha donat la vida. Si consulteu a wikipèdia en català el terme “secta” (http://es.wikipedia.org/wiki/Secta) i aneu a l’apartat “secta destructiva”, potser el que hi diu us sonarà d’alguna cosa.

Manelic de Terra Baixa:

Aquest, a diferència del superhome i l’Anticrist, neix salvatge enlloc de tornar-s’hi després d’un procés d’exorcització o purificació. Manelic ve de les muntanyes, és pur i ingenu (al principi). El contacte amb el món de la Terra Baixa el va corrompent, fins que es reivindica en la seva identitat i lluita contra la tirania:

“Com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser sempre! Amb tu, contra de tu i contra tothom! I ara que vinguin a prendre-me-la (la Marta)!”

Batman i altres superherois:

El que simbolitzen els superherois és l’afloració del costat fosc de l’ésser humà, el costat salvatge i lliure de la seva ànima. Per això considero que un dels superherois més genuïns és Batman, perquè la seva segona identitat com a ratpenat deriva de la immensa por que Bruce Wayne té a aquests animals, i que vol utilitzar per intimidar els seus enemics. Alguns dels enemics més característics de Batman (Dues-cares, el Joker, el Pingüí) tenen perfils psicològics semblants al seu (segones personalitats basades en el cantó fosc de la seva ment). L’única diferència és que als enemics, les personalitats fosques els han acabat dominant, i les utilitzen per fer el mal. Batman utilitza la seva per fer el bé, cosa que li suposa moltes contradiccions.

Interruptus

Els vampirs, els homes llop, els mutants, els superherois,... tots ens atrauen pel mateix: són el triomf del cantó fosc de l’ànima humana per damunt de la normalitat, del convencional. Sabeu què significa el nom artístic Marilyn Manson? La representació del bo i el dolent, dues icones americanes diametralment oposades (la llum de Marilyn Monroe i la foscor de Charles Manson), però que sempre van juntes, ja que és impossible, en la naturalesa humana, separar la part racional de part animal, o com ho entén el cristianisme, el Bé i el Mal.

Deia una samarreta de DESIGUAL: disfruta de tus contradicciones.

Fidels a què, qui, com?

Fidel: 1- Que no manca a la fe promesa, a allò a què s’ha compromès envers algú. 2- Constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor.

Lleial: 1- Que guarda escrupolosament la fidelitat deguda, incapaç de fer traïció. 2- Que mostra fidelitat a l’amo i és de bon tracte.


Si fins i tot el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho diu!

Quan ens referim a les relacions amoroses, de parella (perquè està establert que són de dos), inevitablement pensem en el sexe que sol anar-hi adherit.

Personalment crec que el sexe és una forma de comunicació i poc més. Amb això no vull treure-li importància, perquè trobo que en té molta i que és fonamental a la nostra vida, ja que per alguna cosa som animals (encara que el cristianisme ens vulgui fer renunciar als nostres instints). El que vull dir és que, culturalment, hem omplert les nostres relacions sexuals de significats, fins arribar al punt que alguns entenen la pràctica sexual com un mecanisme destinat únicament a procrear, només practicable amb una sola persona que ha de ser del sexe contrari, i a partir del moment en què hi hagi hagut un ritual anomenat “casament”.

La nostra societat cada cop és més oberta i ens anem allunyant d’aquesta concepció tan limitada del sexe, però no és tan fàcil canviar de “xip”. Almenys per mi.

Tota la vida he sentit parlar de fidelitat, fer el salt, les banyes, “se casa de penalti”, fill bastard, puta, pecat, virginitat, tita fluixa, semental, traïció, putot,…

i em fa molta ràbia portar a dins tota aquesta tradició. Els meus valors, que no puc defugir (i mira que ho he intentat), m’impedeixen viure com penso que és correcte. No crec en la “fidelitat” a l’amor, però també em fan mal les infidelitats.

Però si fins el diccionari del IEC té una accepció per a fidel que diu “2- Constant en afecció o lleialtat envers aquella persona amb qui hom té un lligam d’amor, de gratitud, d’honor.”!!

No fotis! L’amor ha de comportar exclusivitat? Per què ens han socialitzat així?


I vosaltres què en penseu?

i una atra pregunta: el fet de veure a primera vista les paraules SEXE, SEXUAL,... us ha empès més a llegir-vos el text? Perquè a mi em passa.

Una de haikus ....................................... ¿De qué?¿Una de qué? >>>>>>>>>>>>>>> Que te calles!

Què és poesia?
Allò que et fa diferent
Ara en falten cinc

Jo tinc dues pors:
morir sense haver viscut
i els periodistes

Som els últims fills
ens neguem a procrear
per tocar els collons

Amor i sexe,
set mil milions per triar...
Millor bisexuals

Tenim mar i Cel
ens banyem i no volem
encara resant?

El petit príncep
despertà moll del somni
l’havien drogat


http://haicu.blogspot.com/

Morocco

L’estiu del 2006 vaig anar amb una colla d’amics a Marroc. Érem uns quinze, i vam estar-hi dotze dies. La primera parada va ser a Marràqueix (si, el Castellanos va dir que s’escriu així), després de dues nits de tren.

Allà vam quedar al•lucinats de com, per vendre’ns coses o fer que anéssim a menjar a la seva parada ens deien refranys catalans o ens cantaven l’alineació sencera del Barça. El primer que ens va agradar molt va ser el costum de regatejar tots els preus. Al principi segur que pagàvem molt més del que ens hauria costat si haguéssim sabut regatejar, però en vam anar aprenent.

Des d’allà, un paio que es deia Colut ens va portar a la Haima d’uns amics seus a tocar camells, prendre el te sota una carpa i fumar xixa.
Era increïble sentir, a les cinc de la matinada, un so que semblava una cursa de motos que s’anava acostant, fins que descobries que eren els predicadors dels minarets que començaven la seva pregària. Aquest acte col•lectiu, en el que participava molta gent alhora de diversos punts de la ciutat unes quantes vegades al dia, em feia pensar en una concepció de la comunitat molt més forta que la que tenim aquí.

La segona ciutat a la que vam estar va ser Fes. Vam trobar una mena d’hotel amb un pati interior, un terrat molt guapo i molts escarabats corrent pertot. Estava situat al casc antic de la ciutat, i les olors que sentiem quan baixavem al carrer eren impressionants. Si li afegies la calor (erem a ple juliol), semblava que costes travessar l’aire. Una de les coses curioses que em va passar va ser que un xaval a qui no li vaig voler comprar no sé què, va el tio i em diu “racista”. Doncs em va afectar molt que m’ho digués, tot i que sabia que no tenia cap motiu per dir-m’ho, que ho havia fet per tocar-me la fibra. Fins i tot, l’endemà me’l vaig tornar a trobar, em va reconèixer i em va demanar perdó. A Fes va ser el primer lloc on vaig veure homes resant dins una mesquita, i impressiona bastant. Tota aquella gent fent el mateix, ajupits igual com sempre hem vist a la tele.

Una de les nits que vam estar allà, mentre sopàvem a la terrassa de l’hotel dels escarabats, vam estar parlant amb la família que vivia a la casa contigua, que compartia mur amb el nostre terrat. L’home ens va parlar de la seva religió, dels seus costums, i de la gent que et trobaves en una ciutat com Fes, amb un centre tan antic com aquell. Vaig entendre que tothom veu molt obvi allò que ha viscut tota la seva vida, i que per poc que entenguis una cosa des de fora, si algú que la viu te’n parla sense volerte’n convèncer, la pots entendre molt més. L’home, pare de família, treballador i religiós poc practicant de l’islam, va dir-nos que la seva era una religió molt “natural”, que si prohibia l’alcohol i el tabac és perquè són dolents, i que les dones han d’anar més tapades perquè són com un tresor i se les ha de protegir. Estic totalment en desacord amb aquesta última idea, però si ho has mamat tota la vida, entenc que ho vegis lògic. Aquella nit la religió islàmica se’m va “humanitzar”, en el sentit que vaig començar-la a veure com un conjunt d’idees amb el rostre de moltes persones reals, com el producte de les vivències de gent real que ha tret les seves conclusions sobre la vida.

A la ciutat de Chefchauen, l’última on vam estar, es va notar que ens apropàvem a la península ibèrica. Va resultar ser una ciutat molt més turística que les altres, plena de paradetes de souvenirs, restaurants i petits hotels. Fins i tot, un dia que em vaig perdre perquè totes les cases, inclosa la nostra, eren blanques, un home es va oferir a acompanyar-me fins que la trobés a canvi “d’una bona propina” (que van ser algo com 50 cèntims).

I això, amb moltes més coses que m’ha fet mandra explicar, va ser el nostre viatge al Marroc. Conclusió ràpida: com menys turístic, més cultural, més real, més autèntic és el que veus. Conclusió lenta: que tots tenim el nostre propi i immens món, la nostra realitat muntada al nostre voltant, i ens sembla que és gairebé infinita. Per això ens podem oblidar que n’hi ha d’altres. Però la veritat és que n’hi ha moltes més. Una infinitat més, i que per dintre són tant profundes i tant grans com la nostra, com la de cadascú. Així, per què ens hem de quedar amb la que hem nascut?

Ítaca se escribe con "b" o con "uve"?

El viatge a Ítaca. Desitjar que sigui llarg. Per què? El que importa és el camí, no la meta. Perquè la meta és la mort, el final.
I com passar el camí?
Amb aventures, coneixences.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca
Has de pregar que el camí sigui llarg
Ple d’aventures, ple de coneixences
Has de pregar que el camí sigui llarg
Que siguin moltes les matinades
Que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
I vagis a ciutats per aprendre dels que saben

Aquest poema parla de la vida, que ha de ser llarga, I ha d’estar plena de coneixences, d’aprenentatges, quen quan moris t’hagin fet savi. Savi per valorar tot allò que hauràs viscut.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca
Has d’arribar-hi és el teu destí
Però no forcis gens la travessia
És preferible que duri molts anys
Que siguis vell quan fondegis l’illa
Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
Sense esperar que et doni més riqueses

Crec que, una mica, explica el sentit de la vida. Et diu que és important viure molts anys, i viure’ls tenint inquietuds que et moguin a conèixer coses, persones, altres vides i formes de viure –altres ciutats que els teus ulls ignoraven-.

Si el poema fos meu, segur que algun dia el dedicaria a algú, perquè diu moltes coses que m’agraden.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
T’hagi enganyat. Savi comt’hauràs fet fet,
Sabràs el que volen dir les Ítaques.


La idea que el coneixement et farà lliure apareix en moltes altres obres, i m'agradaria destacar-ne una: Destino Zoquete, un tema de l'últim disc del grup Def Con Dos.

"... cuanto menos sabes más le temes a la muerte ..."

Aqui el podeu escoltar:
http://www.youtube.com/watch?v=O4uhIhO50q8

Títol amb bon gust

El bon gust. Una llei no escrita i canviant que ens inclou (o ens contamina) a tots.

Segons ens ha explicat José Maria Perceval, s'ha donat el cas de tel·les en blanc signades per Dalí, que eren venudes a qualsevol, que després hi pintava al damunt i les venia a preus altíssims. El més curiós: quan s'ha descobert que no eren pintades per Dalí, el seu valor ha baixat en picat. Què valoren, els qui compren obres d'art a les subhastes que es fan a cases com Sotheby's (la més antiga) o Christie's? L'art o la firma? Realment s'hi fixen, el l'obra que estàn comprant, i valoren si val el que n'estan pagant? En pintura no hi ha marques blanques.

La dona del senyor Al Gore, Mary Elizabeth Gore, és una de les "guardianes del bon gust" al món lliure. L'any 1984 va co-fundar el Parents Music Resource Center (PMRC, Centre de Recursos Musicals per a Pares), organització que l'any 1990 va crear i imposar l'etiqueta Parental Advisory: Explicit content a tots aquells àlbums musicals que tinguéssin referències a temes "de mal gust" o "perillosos" com sexe, violència, drogues, ocultisme,... El seu noble objectiu era educar als pares d'Estats Units sobre les "modes alarmants" de la música popular (1). Perquè el tema d'educar en l'autonomia personal i l'esperit crític no se'ls pot acudir, oi?

El bon amant, el bon cuiner, el bon pare, el bon espòs, la bona opinió, el bon criteri, el bon gust. No "el gust personal", el "gust subjectiu" ni el "gust individual", sinó el "bon gust" com a cosa col·lectiva i universal, prisme totpoderós (i canviant, això és el més curiós) a través del qual mirar tota creació artística i decidir si està bé, si té qualitat, si pot agradar o no.

Necessitem que algú ens digui què és bon gust?

Pablo Picasso va dir "el principal enemigo de la creatividad es el buen gusto". Marilyn Manson va posar-ho en pràctica.

Voleu bon gust? A caballo regalado, patada en los cojones (frase popular, almenys a Terrassa).

http://www.youtube.com/watch?v=I4IyDFGL23g&feature=related

(Sweet dreams Eurythmics: bon gust?)

http://www.youtube.com/watch?v=Pdf1Q5__uvg&feature=related

(Sweet dreams Marilyn Manson: menys bon gust?)

http://www.youtube.com/watch?v=0frwzHqzweI&feature=related (Aqui ja no ho posa tant en pràctica. La cançó de Marilyn Manson This is the new shit parla de les modes i les opinions de masses, i per emetre's va patir talls de so quan es diu "motherfuckers", i enlloc de dir "shit" el tio deia "hit". Per respectar el bon gust.)

(1) http://es.wikipedia.org/wiki/Parents_Music_Resource_Center

(1) http://es.wikipedia.org/wiki/Tipper_Gore

Makinavaja (a vegades Rubianes): "en un mundo podrido sin ética, a las persona sensible solo nos queda lastetica"

No tinc per costum crear estètiques. No dirigeixo pel·lícules (tot i que m’agradaria), ni obres de teatre, ni sóc fotògraf o pintor costumista –els que fan de la seva obra una exposició dels usos i costums socials [1]-.

Però el que sí que sóc és músic. He pogut observar que en la música també existeixen molts tòpics referents a les cultures d’altres pobles. Hi ha molts grups anglesos i nord-americans que han volgut introduir referències a la música espanyola dins les seves cançons, i evidentment, el tòpic del flamenc sempre hi és present[2].

Crec que quan un creador vol fer referència dins la seva obra a una determinada cultura, ha de fer-ne aparèixer els elements més reconeixibles, almenys en un primer moment, si vol que la majoria del públic l’identifiqui ràpidament. I els elements més fàcils d’identificar de la cultura, posem per exemple (i perquè el meu repertori d’exemples és força limitat) catalana, són les sardanes, els castellers, la barretina i el “pantumaca”. M’encanta el pà amb tomàquet, però en ma vida m’han agradat les sardanes, la barretina la trobo ridícula i dues vegades he fet “pinya” en un castell. Per mi són, simplement, símbols que serveixen per identificar ràpidament el poble català.

El problema el tenim quan el missatge que arriba a l’espectador és una visió uniformitzada i pobra d’aquella realitat cultural que està observant, traduït: que tots els catalans sóm el Lluquet i el Rovelló. Cal ser conscient, quan es crea i quan es mira una obra, que la realitat va molt més enllà, i que no es pot encabir sencera amb tots els seus matisos en un quadre, un llibre o una pel·lícula.

Quan amb un grup de teatre amateur vam voler trencar el tòpic i la tradicionalitat tonta i passadíssima de moda de “Els Pastorets” i vam crear “Els Okupastorets”[3], amb una Lluqueta i un Rovelló okupes, no vam poder evitar caure en el tòpic del jove okupa que, amb trenta anys, segueix tenint un llit a casa els pares i no ha acabat la carrera d’Història.

Generalitzar per parlar de coses àmplies, de realitats col·lectives, però tots els col·lectius estàn formats per individus individuals, que viuen les seves vides individuals en realitats paral·leles però individuals.

Per això intento evitar les religions i la música comercial.

[1] http://es.wikipedia.org/wiki/Costumbrismo
[2]Queen–Innuendo: http://www.youtube.com/watch?v=yiEEcxzt_r8&feature=related
[3] http://www.qollunaka.cat/

Tots fora! Tots fora!

Aquest any en fa 390 de l’avaluació que va fer el Consejo de Castilla de les conseqüències de l’expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica. Deu anys abans, el 9 d’abril de 1609, Felip III d’Espanya havia decretat que tots els descendents de la religió musulmana fossin trets dels regnes de València, Aragó i Castella. Quan van analitzar-ne les conseqüències, deu anys més tard, van determinar que l’expulsió no havia tingut grans efectes econòmics sobre el país. Més tard, alguns estudiosos han resolt que al Regne de València sí que va tenir conseqüències importants: abandó de camps de conreu, buit en alguns sectors de la producció,... [1]

Això que en aquell moment els va semblar tant important no és el que es parlarà al llarg d’aquest any. El que es tractarà durant aquest any d’aniversari no seràn les conseqüències econòmiques que van tenir aquells fets, sinó que es parlarà de la cultura que ens vam perdre, les persones que van patir, el poble que va viure aquella injustícia.

És ben bé que el temps deixa enrere les coses supèrflues i situa al seu lloc les importants, com el drama humà que van viure 325.000 persones en ser expulsades de la seva terra.


[1] http://es.wikipedia.org/wiki/Expulsi%C3%B3n_de_los_moriscos

http://www.materialesdehistoria.org/1609_2009/index.htm

kwlchurra par la wenna

Què és cultura? Aprenentatges acumulats per la comunitat, no? O sigui: moltes coses. Quasi totes.
Que guapo.
Lliure total.
Parla del que vulguis.
Fi del comunicat.
(ara comença el blog de veritat)